Pràctica 1 Pràctica 2 Pràctica 3 Pràctica 4 Pràctica 5 Exercicis

---

A la selecció d’un determinat pla s’afegeix un altre element, la composició, que consisteix a distribuir adequadament els diferents referents que s’han de visionar dins l’enquadrament: persones, objectes, decorats, acció, sensació de profunditat, línia de l’horitzó, moviments, aire, llum, ombres, etc.

L’ús que se’n faci haurà d’estar condicionat a la informació que es pretengui transmetre, segons se li vulgui donar un caràcter descriptiu, estètic, narratiu, expressiu, dinàmic o qualsevol altre que s’hagi previst en el guió. Per aconseguir-ho, serà bo conèixer un conjunt de normes comunicatives que caldrà tenir en compte quan enregistrin imatges.

Compareu les dues imatges i reflexioneu sobre els aspectes que veureu a continuació. Cal que tingueu present que partim d’un exemple en què ambdós plans són descriptius, i hi ha com a únic propòsit situar l’espectador en el pati enjardinat d’una casa.

• Quina de les dues us suggereix una sensació més agradable?
• En quina creieu que es jerarquitzen més adequadament els diferents elements que hi apareixen?
• Quins penseu que són els centres d’interès de cada pla?
• Trobeu encertat que en el segon pla hi apareguin uns testos en primera línia?
• En ambdues imatges hi ha un tros de cel. Quina trobeu més adient?
• Què en penseu de la situació del personatge en un pla i en l’altre?
• Quin pla aporta més equilibri visual?
• Quina imatge contribueix a donar major dinamisme al pla?
• Quin pla ofereix una informació més completa i clarificadora?

La resposta a totes aquestes preguntes és evident, però deixem constància aplicant-hi el conjunt de lleis i normes que tot seguit tractareu individualment per raons metodològiques, tenint molt en compte que quan enregistreu caldrà contemplar-les de manera global.

Llei dels terços

La llei dels terços, com ja heu pogut deduir, consisteix a dividir mentalment l’enquadrament de la càmera en terços equivalents, amb dues línies horitzontals i dues de verticals, amb quatre punts d’intersecció que estableixen l’àrea de màxima atenció visual, on habitualment s’acostuma a centrar la nostra mirada en primera instància i que es coneix com la zona àuria.

Però no us penseu pas que això vulgui dir que no es puguin enregistrar mai plans amb elements centralitzats. Com sempre, depèn del valor expressiu que us hàgiu proposat en la consecució del pla.

Cerqueu les línies àuries analitzant i comprovant ara com s’aplica aquesta llei en plans narratius i expressius, tot relacionant focus d’atenció i espai on se situen.

• El centre d’interès de la primera imatge, adolescents que criden, agafa tot el terç superior horitzontal.
• La segona imatge pretén emfatitzar una noia que beu mentre els seus companys ballen, i se situa fora de la zona àuria, en el terç lateral dret.
• En la tercera i en la cinquena, en canvi, el referent centre d’atenció recau en el terç lateral esquerre.
• En la quarta, la mirada de l’adolescent sols ocupa una part del tercer superior horitzontal.
• En la darrera, se situa en el terç inferior horitzontal, perquè el que es vol accentuar és un cos que acaba de caure a terra.

En funció de la distribució que es faci d’aquestes línies àuries la composició dels plans prenen un valor expressiu determinat, contribuint així a suggerir davant l’espectador una o altra sensació.

Profunditat de camp

La profunditat de camp és la distància que hi ha entre el referent més pròxim i el més allunyat, enfocats dins un mateix enquadrament. Recordeu que les imatges són per essència bidimensionals, un pla amb una altura i una amplada. La sensació de fondària, i consegüentment, tridimensional s’aconsegueix segons com es jerarquitzin els elements dins l’enquadrament.

Fixeu-vos en les imatges següents i penseu en l’efecte visual que us produeix.

• De segur que ho heu relacionat amb una sensació de profunditat, provocada en el primer, segon i tercer exemple, per la perspectiva que ofereixen uns elements distribuïts en filera i en diagonal. En la quarta i també en la tercera imatge, pel desenfocament dels referents que es troben en segon i primer terme respectivament, desenfocament que s’aconsegueix amb càmeres que permeten controlar de forma manual l’enfocament, girant a esquerra o a dreta l’anella d’enfocament de l’objectiu.

L’aire

L’aire és l’espai que es troba entre el referent i els límits de l’enquadrament (dalt, sota i costats). Com la resta de conceptes, la seva major o menor inclusió ha d’estar en relació amb la informació que es pretén que aporti. És un concepte íntimament lligat amb la llei dels terços.

Heu de tenir molta cura, sobretot quan enregistreu plans narratius i expressius, procurant no deixar mai aire innecessari ni per la part superior ni inferior, ajustant l’enquadrament amb la màxima precisió.

• Compareu les imatges següents i ho entendreu de seguida. En un cas interessa sols un pla sencer (=narratiu) i en el segon, un pla mitjà curt (=expressiu). Decidiu vosaltres mateixos amb quin us quedaríeu per l’objectiu que es pretén.

• Evidentment, les que aporten una informació més clarificadora, en què el referent ocupa tot l’espai sense deixar aire, ni per sobre ni per sota.

Un altre aspecte que s’ha de considerar és quan algun referent es desplaça pel pla. Observeu i analitzeu les imatges que serveixen d’exemple.

• Haureu comprovat que, abans de posar-se a enregistrar, cal preveure l’aire que es necessitarà perquè el referent que fa l’acció no aparegui tallat.

Experimenteu amb un altre exemple, en el qual es produeix també un desplaçament d’un referent, tot reflexionant sobre el significat que aporta l’acció de la primera imatge i el de la segona.

• En el primer cas, l’aire que hi ha entre el referent i el límit lateral del pla indica que té per davant un espai per recórrer i en l’altre un espai recorregut, depèn en definitiva de la relació referent-aire, del terç vertical on es troba cada element.

L’aire entre els límits del quadre i els referents ha de respectar un mínim sentit de l’horitzontalitat i/o verticalitat. Compareu els dos plans.

• L’espectador espera trobar en les imatges una coherència visual pel que fa a la sensació de verticalitat i/o horitzontalitat que han de tenir certs referents, si no és que per exigències del guió es justifiqui el contrari. És convenient enregistrar sempre que sigui possible amb un trípode que disposi de nivell.

L’aire és un concepte que té a veure també amb la línia de l’horitzó, sobretot quan s’enregistren plans descriptius en què apareixen paisatges. Contrasteu, en els tres exemples, l’efecte visual que es produeix segons el terç horitzontal que es trobi i el centre d’interès predominant de cada imatge.

• És clar que, com diem sempre, depèn de la informació que es vol transmetre, però haureu comprovat que quan és ben bé al centre no destaca ni cel ni terra; en canvi, quan la línia de l’horitzó està per sobre o per sota d’una de les línies àuries surt reforçada i es potencia així el valor expressiu. És l’aplicació de la llei dels terços.

També cal tenir present l’aire per indicar la direcció en què es dirigeix l’acció del referent. Guaiteu els següents exemples i penseu quins són els millors plans.

• La resposta és clara, aquells que potencien més l’espai on es dirigeix la mirada del personatge, els que minimitzen la força d’atracció que imposen els costats de la pantalla sobre els elements propers a ells; en definitiva, els que tenen més espai entre el referent i el límit de l’enquadrament.

És evident que quan enregistreu no trobeu l’enquadrament de la càmera dividit amb unes línies com en les imatges que heu trobat a l’inici d’aquesta pràctica, però sí que és important que ho tingueu present en l’esquema mental per organitzar adientment els diferents referents que puguin sortir-hi segons allò que vulgueu emfatitzar.

Així, doncs, i per concloure aquest apartat, recordeu que segons com distribuïu els elements visuals i com els jerarquitzeu, aconseguireu un major o menor equilibri estètic i dinàmic i proporcionareu a l’espectador una informació més o menys clara, coherent, estètica i agradable.

Empescar-se una breu història per explicar amb imatges en moviment. No ha de ser molt llarga, entre quinze i vint segons.

• Primer de tot, concretar el tema, el missatge que voleu fer arribar a l’espectador i l’argument.

• Des del vessant tècnic:
  • Especificar en funció de la idea que es vol comunicar els tipus de plans.

• Pensar i deixar constància per escrit del tractament que tindrà cada pla des del punt de vista de la composició. El següent quadre us pot servir de model.

En acabar, visionar els resultats obtinguts en la producció de cada grup i dedicar una estona al debat i a la reflexió col·lectiva, procurant deixar al final d’aquest procés un espai per a les conclusions.