Pràctica 1 Pràctica 2 Pràctica 3 Pràctica 4 Pràctica 5 Exercicis

---

El llenguatge audiovisual és un sistema de comunicació integrat per imatges i sons, que es regeix per uns codis, uns recursos expressius i unes normes de funcionament que es caracteritzen per un processament global de la informació, tant en la seva confecció com en la seva lectura i procés de comprensió, amb la finalitat de transmetre idees, continguts, procediments, valors, sensacions i sentiments de manera atractiva i seductora, essent en l’actualitat el llenguatge dominant per la seva capacitat de modelar el pensament i els comportaments individuals i socials.

En una societat tan mediatitzada com la nostra és imprescindible conèixer i saber desxifrar aquests codis lingüístics i el valor expressiu dels diferents elements que integren el seu llenguatge, per aprendre a discernir i tenir criteri propi davant el bombardeig continu de missatges audiovisuals que rebem.

La finalitat d’aquesta pràctica no és altra que la de conèixer aquests codis, els recursos expressius i les normes de funcionament d’aquest llenguatge, per així poder-los aplicar posteriorment en les vostres produccions audiovisuals i adquirir una experiència que us permeti poder treballar-ho després de manera creativa amb el vostre alumnat.

Qualsevol pel·lícula és el resultat d’una exposició continuada de seqüències integrades per una successió de plans, que posats un al costat de l’altre i passats a gran velocitat produeixen en el nostre cervell la il·lusió òptica de moviment, cosa que es justifica pel principi de persistència retiniana.

• Aquest principi consisteix en la permanència en la nostra retina d’una imatge durant una dècima de segon abans no desapareix. És un fenomen visual que permet observar la realitat com una seqüència d’imatges seguides que ens permet calcular sense cap esforç la velocitat i direccionalitat d’un referent que es desplaça. Si no fos així, tot allò que la nostra mirada observa constantment ho veuríem passar com una ràpida successió d’imatges independents i estàtiques.

El belga Joseph Plateau (Brusel.les 1801-1883) va ser el descobridor d’aquest fenomen. El món cinematogràfic no va trigar gaire temps en aprofitar-lo per aplicar-ho en les seves produccions.

Però, què és el pla? N’hi ha diverses definicions. Al marge del seu contingut observeu, analitzeu i compareu les tres opcions per cercar la resposta al què és un pla.

a) Fotogrames seguits extrets d’un clip de vídeo.

b) Primer clip

c) Segon clip

Conclusions:

• En el primer cas es considera el pla com la unitat bàsica d’un producte audiovisual, és a dir, cadascun dels fotogrames d’una presa.

• En el segon exemple el pla s’entén com a unitat de presa i se li aplica un concepte temporal, és a dir, el conjunt d’imatges enregistrades sense interrupció, des de què es prem el disparador de la càmera fins que s’atura, podent coexistir dintre d’un mateix pla diferents enquadraments.

• Cadascuna de les preses enregistrades amb la càmera en funció del grau de proximitat o llunyania, prèvia selecció de les diferents parts de la realitat escènica. En aquest cas s’entén com un concepte espacial, el que es fa servir més freqüentment en el món del cinema i el que s’utilitza en aquest treball com a referent per a la classificació general dels plans.

Comenceu analitzant les següents imatges. Primer de tot, observeu-les. Després, relacioneu-les amb un d’aquests tres possibles significats, fent clic en la corresponent opció que hi ha sota de cada pla.

a) Ens situen en un indret determinat. És a dir, ens diuen on succeeix l’acció.

b) Ens ajuden a entendre l’acció. És a dir, ens diuen què passa.

c) Ens donen informació sobre l’estat anímic i emocional d’un personatge. És a dir, ens diuen qui protagonitza l’acció i com la viu.

Comproveu si la relació que heu fet coincideix amb la que s’indica en el següent quadre:

Quan algú es disposa a enregistrar amb una càmera unes imatges, el primer que ha de fer és seleccionar quina part de la realitat vol incloure dintre l’espai delimitat pel rectangle que s’interposa entre l’ull humà i el referent. Això implica decidir què és allò que s’ha de veure dintre d’un requadre. És una decisió que s’ha de prendre d’acord amb el significat o valor expressiu que es pretén aconseguir. Cadascuna d’aquestes seleccions correspon a uns tipus de plans que poden agrupar-se en tres grans grups:

Aquesta és una classificació estàndard, que us pot servir com a punt de partida. No s’ha de prendre en sentit estricte. Amb l’experiència descobrireu que, segons el muntatge, un pla estipulat com a narratiu pot ser expressiu, i que un pla descriptiu, per exemple un pla de conjunt, pot també tenir un tractament narratiu. La capacitat comunicativa i creativa en el món audiovisual és infinita.

Dintre d’aquesta classificació cal incloure també altres tipus de plans. Descobriu-los observant les imatges que s’exposen a continuació, i rumieu quin sentit poden tenir els plans col·locats entremig de cada sèrie.

Són plans de detall i d’inserció, en què la imatge d’un referent determinat permet servir de nexe entremig de dos plans, i pot tenir un valor descriptiu, narratiu, simbòlic i dramàtic, o simplement com a recurs emprat per trencar radicalment amb un context espacial i/o temporal, que dóna l’entrada a un altre. Els dos primers formen part de l’acció. El tercer, en canvi, no té res a veure amb l’anterior; en aquest cas, el pla trenca amb un context espacial.

• En el primer cas, és un pla de detall que forma part de l’acció. Segons el context global de la pel·lícula, pot ser interpretat com a simple element decoratiu i, per tant, descriptiu; però si el complementéssim amb una música d’intriga podria simular, per exemple, que en els ulls de les granotes hi ha unes càmeres que vigilen la noia, o anant més lluny, que tenen vida i l’estan observant esperant el moment adequat per llançar-se-li al damunt, amb la qual cosa s’aconseguiria un efecte narratiu i/o dramàtic, etc.

• En el segon, també és un pla de detall que forma part de l’acció. Té com a objectiu trencar el ritme entre dos plans iguals.

• En el tercer cas, el pla no té una relació directa amb l’acció primera pel que fa a l’espai. La seva finalitat és servir de nexe en dues situacions completament diferents. S’ha inserit un pla en què es veu la façana d’un edifici que donarà entrada a una altra acció, trencant sobtadament amb l’anterior.
  • No hi una continuïtat espacial, però això no vol dir que per a l’espectador no hi hagi d’haver una continuïtat intel·lectual. De no ser així, quedaria desorientat. L’espectador ha de trobar una relació, una connexió entre ambdues situacions: mentre en un lloc estan succeint uns fets, en l’altre també

És important clarificar també el que es coneix com a Pla Seqüència, per tal de no confondre-ho amb el que és un pla en sí mateix. Però abans caldrà parlar del que és una escena i una seqüència.

• Una escena és compon d’un o més plans seguits que formen part d’una mateixa acció dins d’un espai i d’un temps determinat.

• Una seqüència és un conjunt d’escenes que integren una mateixa unitat narrativa.

Conseqüentment, un pla seqüència és l’agrupació d’un o més plans en escenes, que conformen una mateixa unitat narrativa, tant pel que fa al temps com a l’espai. Solen tenir més durada que una seqüència i s’enregistren en una sola presa o pla, sense talls, aplicant-se tots els canvis d’enquadrament, punt de vista i moviments necessaris sense deixar de filmar. No són gaire habituals donada la dificultat que comporta. Veieu l’exemple:

De plans n’hi ha molts i la tria d’un o altre sempre ha d’estar en funció de l’efecte que es vulgui expressar. La gràcia de la seva utilització està en la correcta combinació narrativa, descriptiva i expressiva que d’ells es pugui fer en combinació també amb els punts de vista i moviments pertinents.

Fins aquí s’ha parlat dels plans en sentit global. Però no va de més exposar també amb detall les característiques individuals de cadascun d’ells, tot concretant amb detall allò que mostren i el seu valor expressiu, junt amb unes imatges que acabin d’ajudar a la clarificació de la seva funcionalitat.

GRAN PLA GENERAL (GPG)

Mostra un gran escenari, un gran paisatge o una multitud. El referent és allunyat i difús, subordinat al context que l’envolta, on la natura o l’entorn prenen més importància que la persona, de manera que o bé ni tan sols hi és o bé queda diluïda, llunyana, perduda, petita, massificada. És un pla que sovint serveix per situar bàsicament l’espai on s’ha de produir l’acció on posteriorment es complementarà amb altres plans més curts, però compte en no abusar-ne doncs poden acabar per diluir l’efecte desitjat. Emprar sempre els justos i necessaris.

• Valor fonamentalment descriptiu, però pot adquirir un valor dramàtic o expressiu quan es pretén destacar la solitud o la petitesa de l’home enfront l’entorn, la natura, la multitud, etc.

PLA GENERAL (PG)

Mostra un escenari ampli en el qual s’incorpora i es reconeixen els referents, siguin persones, objectes o altres, que acostumen a ocupar entre una tercera i una quarta part de l’enquadrament. D’alguna manera ressalta la relació del referent amb el context que l’envolta.

• Valor fonamentalment descriptiu. En escenes de grup pot tenir valor dramàtic o expressiu.

PLA DE CONJUNT (PC)

Un grup petit de persones o ambient concret. Interessa l’acció i la situació dels personatges que comencen a destacar pel seu protagonisme dintre de l’enquadrament. La persona està encaixada dins d’un espai definit i amb un cert marge de moviment.

• Bàsicament pot tenir un valor descriptiu o narratiu, i ocasionalment un valor dramàtic.

PLA SENCER (PS)

Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d’un o dos personatges. Interessa sobretot l’acció.

• Té, doncs, valor narratiu, però comença a potenciar ja el valor expressiu o dramàtic.

PLA AMERICÀ O TRES QUARTS (PA)

Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. S’anomena americà perquè s’utilitzava fonamentalment en el western per oferir dos elements clau: el rostre de l’actor i el revòlver. Té com a objectiu destacar la cara i les mans del personatge que d’una manera o altra protagonitzen també l’acció.

• Té un valor narratiu i dramàtic, permet captar aspectes de l’expressivitat humana en un context global, possibilitant també la presència de diversos personatges.

PLA MITJÀ (PM)

Presenta la persona tallada per la cintura, de mig cos en amunt. La seva finalitat és destacar la reacció del personatge davant una realitat. Permet la presència de dos o més personatges amb la finalitat d’establir interrelacions entre ells, fins i tot entre ells i altres referents materials.

• Valor fonamentalment expressiu i dramàtic (intensifica el valor expressiu del rostre i de les mans), però conserva encara un cert valor narratiu.

PLA MITJÀ CURT (PMC)

Agafa aproximadament des de l’altura del pit fins el cap, essent un entremig entre el Pla Mitjà i el Primer Pla.

• Accentua el valor narratiu i dramàtic, aprofundint molt més en la captació expressiva del referent que aporta el Pla Mitjà.

PRIMER PLA (PP)

Recull exclusivament el cap o qualsevol altra part del cos amb la finalitat de destacar una expressió, un gest o quelcom determinat, marginat o excloent altres elements secundaris amb un valor més de caire narratiu o descriptiu. L’espai en aquest tipus de plans no tenen cap valor.

• Valor fonamentalment expressiu, psicològic i dramàtic que requereix una acurada expressió del rostre per part de qui actua, ja que la seva imatge ocupa tot l’enquadrament de la pantalla i qualsevol badada pot arribar a desorientar a l’espectador, portant-lo a interpretar inadequadament la veritable sensació que de bon principi es pretén manifestar.

PRIMERÍSSIM PRIMER PLA (PPP)

Mostra una part del rostre o del cos de la persona, ve a ser una accentuació del primer pla per tal d’emfatitzar encara més una expressió o acció determinada. En aquest cas el referent espacial ja ni existeix.

• Potencia el valor expressiu i extrema la capacitat de xoc en l’espectador, però compte en no abusar-ne, doncs una proliferació d’aquest pla pot causar esgotament visual en l’espectador.

PLA DETALL (PD)

Mostra un objecte o una part d’un objecte. Normalment s’incorpora com a pla d’inserció dins d’una narració.

• Segons el context, pot tenir un valor descriptiu, narratiu, simbòlic o dramàtic.

Empesqueu-vos una història o acció determinada que es pugui enregistrar aplicant entre cinc i set plans diferents, relacionant-los cadascun d’ells amb una intencionalitat expressiva concreta, amb una durada d’entre quinze i vint segons.

• Alguns exemples: parar la taula, rentar-se les dents, obrir la porta del cotxe, veure la televisió, rentar-se les mans, desar objectes dins un calaix, ficar les cadires de l’aula sobre la taula, etc. No cal que siguin històries complicades, quan més senzilles millor.

• Quinze o vint segons pot semblar poc, però cal tenir molt present que en una producció audiovisual els plans no han de durar més del què és menester. Una vegada aporten la informació que es pretén és qüestió de passar a un altre.
  • Una altra cosa és quan s’enregistra, moment en què s’aconsella no estalviar imatges, doncs sempre és millor que en sobri que no pas que en falti en el moment de procedir a l’edició.

Abans de començar mireu de seguir el següent procés de treball. És una manera senzilla de familiaritzar-se i d’anar entrant amb i en el procés de guionatge:

• Pel que fa a la temàtica.
  • Buscar un tema per tractar audiovisualment, tot deixant constància clara del missatge que es vol transmetre a l’espectador.
  • Concretar i estructurar esquemàticament l’argument, tenint en compte que no pot sobrepassar els 20 segons.

• Des del vessant tècnic:
  • Especificar en funció de la idea que es vol comunicar els tipus de plans.

Si s’aplica amb l’alumnat, cosa sempre aconsellable, és qüestió de fer el treball en petits grups i posteriorment dedicar una estona per valorar i debatre els resultats, moment en què el professorat més que corregir i aportar solucions d’entrada, ha de servir per aportar elements de reflexió per ajudar-los a verbalitzar, estructurar i interioritzar els seus aprenentatges.