Pràctica 1 Pràctica 2 Pràctica 3 Pràctica 4 Pràctica 5 Pràctica 6 Pràctica 7 Exercicis

Una de les grans revolucions de la tecnologia del vídeo ha estat el seu pas d’analògic a digital. La senyal de vídeo analògica era una senyal de llum que es convertia en un senyal elèctric i posteriorment en un gràfic electromagnètic que es gravava sobre un suport de cinta. Amb una tecnologia semblant a la de l’àudio amb els radiocassets.

Amb l’aparició del vídeo digital han canviat molt els processos i tècniques d’edició i transmissió de vídeo. En l’entorn professional varen sorgir formats de gravació en cintes de tipus digital i sistemes d’edició no lineal.

Fent una analogia. es va passar d’editar amb màquina d’escriure a fer-ho amb un tractament de textos. Va introduir metodologies com l’insert, el copiar i enganxar, etc.

En l’entorn no professional varen néixer els primers entorns de vídeo per a sistemes operatius. Apple va ser la primera empresa en crear un entorn de vídeo per al seu sistema operatiu: el Quicktime i el seu fitxer de vídeo digital el Enllaç extern.mov. Així mateix va inventar conjuntament amb Sony el protocol IEE1394 i els connectors Firewire que permetien el control i la transmissió de vídeo en format DV a l’ordinador. Windows també va crear el seu propi entorn de vídeo i els seu fitxer de vídeo digital el.avi.

A partir d’aquests entorns varen néixer els primers programes d’edició com el Premiere d’Adobe, Studio de Pynaccle, Imovie d’Apple i posteriorment Windows Movie Maker. Apareixen les capturadores que converteixen el vídeo analògic en digital. El format de cinta VHS va donar pas al DVD com a suport de visionat de vídeo i al mini DV com a format estàndar per a les càmeres domèstiques. Actualment, el vídeo digital s’ha integrat en diferents plataformes i suport com els telèfons mòbils, les consoles de jocs, les PDA, etc.

Icona i connetors Firewire, principal protocol de vídeo digital

Per tal de no crear diversitat d’entorns i fitxers de vídeo digital, les diferents empreses del sector varen crear un grup d’experts que desenvoluparien els estàndars de vídeo digital per als aparells de consum.MPEG són les inicals de Moving Picture Experts Group (grup d’experts d’imatge en moviment). Els principals estàndars desenvolupats per aquest grup són:

• MPEG 1: fitxer base per al desenvolupament de vídeo sobre CD el VideoCD. Aquests varen ser els primers fitxers de millor codificació i varen ser els primers en fer-se servir per adjuntar fitxers de vídeo en els correus electrònics. Té tres nivells de codificació i el tercer correspon a l’àudio i s’anomena Mp3. Aquest ha estat l’estàndar que s’ha imposat com a codificació d’àudio.

• MPEG 2: Conjunt d’estàndars de fitxers que han servit per a desenvolupar els principals entorns de vídeo digital com el DVD, la TDT, o la transmissió de Televisió Digital per Satèl.lit.

• MPEG 3: Estàndar pensat per a la Televisió d’ASlta, definició que es va deixar de banda perquè mpeg2 ja podia cobrir aquestes necessitats.

• MPEG 4: Estàndar pensat com a contenidor multimèdia de diferents objectes d’àudio, 3D, etc. Permet certa interactivtat. Dels seus tipus de codificació han sortit diferents códecs que s’han convertit en estàndars de vídeo digital: Dvix, Xvid, H.264. Actualment es fa servir en nous perifèrics com les Playstation, els Ipods o els anomenats Mp4.

• MPEG 7: Estàndar que mitjançant llenguatge Xml intenta vehicular les diferents metadades dels vídeos i els seus continguts interns.

• MPEG 21: Estàndar que vol normalitzar els drets i metadades dels diferents continguts que anomena objectes digitals (vídeo, àudio, etc)

Els Mp4 són un exemple d’aparells de consum basats amb un estàndar de Mpeg.

La majoria de formats i códecs de vídeo han estat desenvolupats per empreses que són propietàries de les patents, per la qual cosa cal comprar algun programari per codificar el vídeo. Ja hem dit que Quicktime i .mov pertanyien a Apple i .avi a Microsoft. Els fitxers Mpeg també tenen unes patents de diferents empreses. Divx és un estàndar també propietari i cal comprar el codificador de l’empresa. Xvid és un códec molt semblant a Divx que si que està sota una llicència GNU. Així mateix la casa Vorbis ha desenvolupat un format lliure d’àudio l’ogg que té una versió de vídeo amb el còdecTheora .

Divx és un exemple de códec creat al marge de les grans empreses i que s’ha convertit en un estàndar de vídeo per la seva qualitat. A més La pròpia casa Divx ha desenvolupat un lector específic per a vídeos d’alta qualitat que podreu baixar i instal.lar des de la pròpia web de Divx

La majoria de les propietats del vídeo digital són una adaptació de les pròpies del vídeo

• Resolució: la resolució és el tamany de les imatges del vídeo. El nombre de píxels d’amplada (wide) i alçada (height) que tindrà el quadre (frame). Hi ha diferents resolucions que vénen determinades pel códec i pel tipus de píxels que es fa servir. La majoria de resolucions tenen una relació 4/3 de pantalla de TV o 16/9 si és panoràmica.

• Còdec: El principal problema dels fitxers de vídeo digital és el seu gran pes. És per això que els diferents entorns i formats disposen dels anomenats Códecs. Els códecs són sistemes matèmàtics de compressió i descompressió de fitxers que intenten millorar la qualitat amb un menor pes del fitxer. Hi ha diferents códecs creats per diferents empreses, alguns d’ells s’han convertit en estàndars. Així un fitxer ”.avi” o ”.mov” tindrà els seus corresponents códecs que en alguns casos són els mateixos com el codec DV estàndar per a edició amb càmeres DV. O el Dvix per a una alta compressió.

• Framerate: És el nombre d’imatges per segon. O millor dit, el nombre de quadres per segon, ja que en televisió els quadres tenen dos camps corresponents a dues imatges correlatives. El frame pot ser entrellaçat amb dues imatges o desentrellaçat, anomenat també progressiu amb una sola imatge per quadre i que és com es visualitza a les pantalles d’ordinador. El nombre de quadres per segon se l’anomena FPS Frames per Second. En cinema es treballa a 25 fps, en la Televisió PAL (europea) a 24 fps. en la NTSC (americana) a 29 fps. En la majoria de fitxers de vídeo digital es pot variar i escollir els fps que es volen fer servir.

• Bitrate: La taxa de bit ( bitrate) representa la quantitat d’informació que es pot guardar en un medi per unitat de temps. Això depèn de diferents factors, com són la freqüència de mostreig utilitzada per digitalitzar els materials multimèdia, els bits emprats per codificar la informació i la manera en què es fa i si es comprimeix o no. Amb tot això s’intenta trobar un punt d’equilibri entre quantitat de bits (el més baix possible) i qualitat (la més alta possible).

Panell de windows amb les propietats d’un fitxer de vídeo digital podreu accedir amb ell prement el botó secundari i cercant el menú de les propietats.

El principal problema dels fitxers de vídeo digital és el seu gran pes i la seva transmissió per Internet. La solució a aquest problema es va trobar en la tècnica del Streaming o flux de dades. Bàsicament, el fucionament recau en que aquest tipus de fitxers es poden veure mentre s’estan descarregant.

Per visionar bé un fitxer en streaming el que importa és la relació entre la velocitat de descàrrega i la velocitat de visionat. Si la velocitat de visionat és major a la de descàrrega, molts reproductors es queden aturats uns moments indicant la paraula “bufering” i una icona que indica el tant per cent necessari per tornar a reproduir. En pocs segons es torna a visionar.

Si hi ha problemes amb l’ordinador o saturació de la xarxa, és recomanable aturar el visionat amb una pausa durant uns segons, per a què el fitxer pugui actualitzar dades posteriors al moment del visionat.

Per poder llegir el vídeo en directe cal un client o reproductor de vídeo que accepti els fitxers i protocols del servidor. Tres varen ser les primeres empreses en adaptar els seus entorns de vídeo a la tecnologia Streaming.

• RealMedia: La casa Real Netwoorks va ser la primera en desenvolupar la tecnologia del Straming per a àudio i vídeo. Els seus reproductors real player i servidors es varen convertir en un dels tres estàndars de vídeo a la xarxa. Disposa d’un fitxer propi i un entorn de codificació. El seu desenvolupament ha rebut diferents crítiques des d’Internet, a l’igual que les seves funcionalitats.

Reproductor de l’empresa Real Networks

• Quicktime: L’empresa Apple va desenvolupar la capacitat d’streaming en el seu entorn a partir de la versió 4.0. Va crear un Quicktime Server i va donar la possibilitat que els fitxers ”.mov” tinguessin el downloading progressive amb una millor qualitat que els altres entorns.

Reproductor Quicktime de l’empresa Apple

• Wimdows Media Vídeo: Microsoft va desenvolupar aquest entorn de vídeo per ser visionat mitjançant Windows Media Player, l’entorn de reproductor d’àudio i vídeo associat Windows. La seva dependència del sistema operatiu de Windows l’ha creat crítiques entre els diferents usuaris.

Reproductor Wimdows Media Player de l’empresa Microsoft

Flash és una tecnologia de presentacions i interactius multimèdia que s’ha convertit en un estàndar de les pàgines amb animacions i interactivitat. Així mateix des de fa uns anys, Flash ha incorporat el vídeo amb el seu format ”.flv”. La majoria de publicadors que han sorgit a partir de Youtube fan servir aquesta tecnologia per publicar vídeo a la xarxa.

No cal tenir un reproductor específic per treballar amb flash. El més important és que tingueu actualitzades les darreres versions del seu pluguin per poder veure vídeo. El vídeo un cop convertit a flash permet ser tractat com un objecte multimèdia, amb la qual cosa estan sorgint noves funcionalitats a la web com els editors de vídeo on line, les inclusions d’altres objectes com text, àudio, url, etc., dins del mateix entorn.


El reproductor de Flash pertany ara a l’empresa Adobe, des d’on es pot actualitzar.

Quan es fa la instal.lació dels reproductors també s’instal.len els pluguins o connectors necessaris per visualitzar vídeo amb els navegadors d’Internet. Si treballeu amb el navegador Firefox, aquest us reconeixerà els connectors necessaris i us farà una instal.lació automàtica o us portarà a l’enllaç per fer la instal.lació. També podeu accedir a través del menú d’Eines i complements per veure quins són els connectors instal.lats o actualitzar-los.

Tots els reproductors treballats fins ara pertanyen a diferents empreses. En els entorns de Linux i del Programari lliure han sorgit una sèrie de reproductors que en alguns casos poden integrar i millorar les funcionalitats.

• VLC Media player: Aquest reproductor ha estat desenvolupat pel projecte Videolan, especialitzat en reproducció de vídeo, també pot fer de servidor. Llegeix la majoria de fitxers de vídeo i streaming. Fins i tot pot llegir els fitxers de vídeo flash ”.flv” sense necessitat d’estar incrustats en una pàgina web.

• Mplayer: Aquest reproductor també suporta la majoria de fitxers i códecs i es pot trobar en molts sistemes operatius.

• Mireu si des del vostre ordinador teniu els principal pluguins per veure vídeo: Quicktime, Real i Windows Media segons els sistemes operatius. Instal.leu aquells que us faltin.

• Podeu mirar d’instal.lar-vos també algun tipus de reproductor específic com el “Divx Player” o el “Videolan”.

• Anoteu en el vostre Delicious aquelles pàgines que considereu més interessants.