La llengua de signes
La llengua de signes és la llengua pròpia de la comunitat sorda. Com molts creuen, no és una llengua única i universal; sinó que cada comunitat lingüística i cultural té la seva pròpia llengua de signes que ha donat lloc a signes diferents i diferents varietats lingüístiques. A Catalunya s’empra la llengua de signes catalana (LSC) i a la resta de l’estat espanyol la llengua de signes espanyola (LSE); aquestes llengües de signes s’han anat desenvolupant segons els contextos geogràfics i socials en els quals es troben les persones sordes.
A la pàgina web de l’Ethnologue podem trobar més de 100 llengües de signes existents al món, dins la família de llengües de signes pròpies de les persones sordes:
http://www.ethnologue.com/show_family.asp?subid=90008
La relació entre la llengua de signes i la llengua oral té les seves similituds i diferències entre els seus elements lingüístics o categories gramaticals, segons la seva articulació i modalitat comunicativa (comprensió – expressió). La llengua de signes té un codi lingüístic visual i manual amb un predominant ús espaial amb el qual s’empren les mans, els braços, el tronc i el cap amb el suport de l’expressió facial; i en canvi, la llengua oral utilitza el codi auditiu i fonètic. Per tant, són modalitats lingüístiques diferents, pel seu imput comunicatiu i lingüístic.
Els paràmetres formacionals dels signes conceptuals de la llengua de signes són:
- Configuració: forma que adopta la mà per fer el signe.
- Lloc: on s’articula el signe (en diferents parts del cos, des de la cintura cap amunt).
- Moviment: de la mà o de les mans per realitzar el signe determinat.
- Orientació: de la mà i dels dits per realitzar el signe determinat.
Aquests serien els components manuals. També hi ha:
- Expressió facial: diferents expressions que es poden adoptar amb la cara, amb contingut morfològic i sintàctic.
- Moviments que es fa amb el cos: moviments que es realitzen amb el cap, els ulls, les celles, i/o la boca.
- Components de la boca o de la parla: moviments acompanyats de la boca que simulen a un so o que vocalitza la paraula pròpia de la llengua oral.
Aquests serien els components no manuals.
Per tant, els paràmetres formatius tenen components manuals i no manuals. Així, un determinat signe ha de tenir mínimament components manuals i pot anar acompanyat de components no manuals.
Compareu els signes “què” i “si”, que tenen la mateixa configuració però moviment i orientació diferent:
(Signes extrets del Diccionari Temàtic Bàsic en Llengua de Signes Catalana de Ponent, Ignasi Martín i Marissa Alvarado)
A nivell educatiu, a Catalunya hi ha centres educatius amb projectes d’escolarització en modalitat educativa bilingüe. Això vol dir que la llengua vehicular dels alumnes sords és la llengua de signes catalana i la segona llengua és la catalana i/o castellana en les seves versions escrita i parlada.
Les configuracions de la LSC
Un dels paràmetres formacionals de la llengua de signes és la configuració que adopta la mà per realitzar el signe determinat. Desde la perspectiva motora, la mà pot adoptar múltiples configuracions. No totes les llengües de signes tenen les mateixes configuracions, equivalent a la fonologia de les diferents llengües orals.
En la llengua de signes és molt important realitzar les configuracions correctament per desprès emprar la resta dels paràmetres (orientació, moviment, localització i punt de contacte o no amb el cos...). Si es fes malament la configuració en la llengua de signes és com fer una producció fonològica errònia; és a dir, seria com “parlar” malament en llengua oral.
La llengua de signes catalana té unes 100 configuracions per designar els signes conceptuals:
Descarregueu el mapa de les configuracions de la LSC (creada pel mateix autor de la font Segimon), que és molt útil per treballar el lèxic dels signes des d’una entrada no alfabètica; a partir de la configuració de la mà:
Mapa de configuracions de la LSC
Exemple de dues configuracions, la nº 50 i la nº 60:
Signes: arbre, carn, blau, lavabo,...
Signes: pare, mare, enfadar, porta,...
L’alumnat sord escolaritzat en modalitat bilingüe acostuma a tenir una doble entrada al lèxic: mitjançant les lletres de l’alfabet i mitjançant la configuració que adopten els signes. És molt comú que primer recordin la configuració dels signes de les accions “anar” i “dormir” (configuració nº 60) que la paraula començi per les lletres “a” i “d”.
Podríeu preparar activitats, com fitxes que puguin recollir una entrada al lèxic a partir de les configuracions. Es poden fer de moltes maneres, segons el nivell educatiu en què es treballa, com fitxes amb una determinada configuració, o bé amb més configuracions.
La dactilologia
La dactilologia és el deletreig manual o alfabet manual que representa les grafies de l’abecedari de la llengua. Cada grafia de l’alfabet adopta una configuració (la forma que adopta la mà amb una determinada posició dels dits) que es representa a l’espai. Cada llengua de signes té el seu propi alfabet dactilològic propi.
És la part de la llengua de signes que permet l’entrada visual i alfabètica a la llengua escrita i parlada. Utilitzar constantment la dactilologia permet treballar l’adquisició i aprenentatge del lèxic escrit i la consciència fonològica pròpia de la llengua oral.
En les produccions signades entre la població sorda, s’utilitza sobretot quan no existeix un signe determinat pel concepte que es vol expressar, per les dades personals (nom, cognoms,...), topònims o bé per quan necessiten conèixer l’escriptura correcta d’alguna paraula.
L’alfabet dactilològic de la llengua de signes catalana
L’alfabet dactilològic de la llengua de signes espanyola
Per al processador de textos hi ha un parell de fonts TTF per desar-les a la carpeta de Tipus de lletra i fer-les servir per treballar amb l’alumnat sord la relació de la grafia amb la seva dactilologia corresponent.
Font Segimon
Font Dedos
Molts estudis sobre l’adquisició del llenguatge en el nen sord, treuen la conclusió de que si s’utilitza de forma primerenca la dactilologia tenen un accés més significatiu i precoç als elements suprasegmentals i a la fonologia de la llengua oral. Deletrejar continuament els noms dels conceptes que envolten a l’entorn proper al nen sord els permet processar més ràpidament els mecanismes de la consciència fonològica, inclús per treballar els cops sil·làbics es podria deletrejar per síl·labes i per treballar fonemes és molt vàlid emprar la dactilologia.
En el treball de contes, es pot deletrejar onomatopeies, els noms dels personatges, i altres noms molt concrets. A l’aula, la llista dels companys, el lèxic treballat, els títols dels contes, ...
Descarregueu les fonts i podríeu preparar activitats com relacionar la lletra amb la dactilologia, la paraula amb la dactilologia, ...
Exemple d’activitats que es poden preparar, segons el nivell educatiu:
