D138: Logopèdia i TIC

En qualsevol esquema clàssic sobre comunicació es representen els elements “emissor”, “receptor”, “missatge”, “canal”, “codi”... No creiem necessari reproduir esquemes tan vistos com aquests.

Quan ens comuniquem, tots utilitzem molts recursos, el principal dels quals és la parla, però també s’utilitzen els gests, les vocalitzacions, les expressions facials i del cos, entonacions diferents... Tot aquest conjunt de formes de comunicació serveix per “augmentar” l’expressió oral. Però, què passaria si no poguéssim utilitzar la parla? Doncs que tots aquests elements que habitualment acompanyen la comunicació haurien d’assumir el paper principal per aconseguir transmetre el missatge. De fet, qui no ha experimentat mai la necessitat de comunicar-se amb una persona amb la qual comparteix l’idioma? Qui no ha estat tan afònic que ha necessitat expressar-se amb gests?

Algunes persones no poden comunicar-se oralment, per exemple, algunes persones amb paràlisi cerebral, persones amb trastorns del desenvolupament que encara no han adquirit la parla, persones amb autisme... Per a aquestes i altres persones els pot ser més fàcil entendre i expressar-se amb altres formes de comunicació menys abstractes que la parla, en què els símbols tinguin alguna relació amb el seu significat, en què els símbols puguin estar presents el temps necessari per poder descodificar allò que s’està dient... Per a tots aquests casos s’han desenvolupat els sistemes alternatius i augmentatius de comunicació.

Els sistemes alternatius i augmentatius de comunicació són “un conjunt estructurat de codis no vocals, amb suport físic o sense, gràcies als quals, mitjançant processos específics d’instrucció, es poden realitzar actes de comunicació (funcional, espontània i generalitzable) bé sigui per ells mateixos, bé conjuntament amb codis vocals, o com a suport parcial d’aquests” (Tamarit, 1988, 1989).

Les formes de comunicació humanes són moltes i molt variades. La parla només en seria una. Sense cap mena de dubte, la més important, versàtil, capaç... La parla és tan versàtil que podem donar missatges diferents utilitzant les mateixes paraules, canviant-ne només l’entonació (per exemple, quan diem a un nen “Que maco vas!”, ja sigui perquè va ben vestit o perquè va molt brut). Però se n’han creat d’altres per poder comunicar-se amb interlocutors desconeguts més enllà del moment històric en què es realitza l’acte de comunicació (per exemple, l’escriptura), o per comunicar-se sobre un tema concret amb desconeguts (per exemple, els senyals de trànsit), etc.

El quadre següent classifica les diferents formes de comunicació. Parteix de dos paràmetres. En el vertical es classifiquen els sistemes de comunicació segons s’utilitzi l’aparell bucofonador, o no. En l’horitzontal, segons la capacitat de representació simbòlica. Només caldria fer una explicació en relació a la columna “amb ajuda”, en què s’inclouen formes de comunicar-se de manera simbòlica, però amb ajudes, amb aparells.

Proveu de pensar en quin quadre afegiríeu altres formes de comunicació, com per exemple les targetes que enviem per Nadal per felicitar les festes, els gests que produeixen els guàrdies urbans per dirigir el trànsit, el cant, les carícies, etc.:

Fixeu-vos que tothom utilitza diferents formes de comunicació. Tot depèn de l’objectiu, del moment, del mitjà... Quasi tothom té a l’abast diferents formes de fer-ho i pot triar o complementar les unes amb les altres, excepte en el cas d’algunes persones amb discapacitat, a les quals cal arranjar les formes de comunicació a les seves capacitats cognitives, motrius, bucofonatòries, etc. Un altre aspecte important que cal destacar és que les diferents tècniques i estratègies de comunicació augmentativa no van destinades a “rehabilitar, és a dir, a aconseguir que la persona s’expressi igual que abans d’una lesió o que ho faci “igual” que una altra persona sense discapacitat, sinó que es tractaria de canviar les condicions ambientals per permetre que aquesta persona pugui desenvolupar les mateixes funcions encara que de maneres diferents. Per això diem que la comunicació augmentativa forma part de les estratègies “habilitadores”.