D133. Mòdul 3. Pràctica 4.Discapacitat motriu i TIC

Mòdul 3

Discapacitat motriu i TIC

Pràctica

Exercicis

CARACTERÍSTIQUES D'UN PLAFÓ DE COMUNICACIÓ

Per construir un plafó per a la comunicació amb les icones de qualsevol dels sistemes esmentats anteriorment, o amb una combinació d'aquests sistemes, cal partir d'un suport, d'una graella en què anar inserint les diferents imatges o icones amb les quals vulguem que l'usuari de l'ajuda tècnica es pugui expressar. El suport més senzill és el plafó de comunicació sobre paper. Per construir-lo existeixen unes convencions que haurem de respectar.

Per la part del davant de les ajudes a la comunicació han de constar les dades personals de l'usuari (per si es perdés...) i unes normes bàsiques sobre el funcionament, si fos el cas que l'usuari iniciés una conversa amb una persona desconeguda. També es permeten afegir elements de personalització: dibuixos propis, elements decoratius relacionats amb aficions de l'usuari, etc.

Tot i no existir unes normes estrictes, les ajudes a la comunicació es tendeixen a organitzar ordenant les paraules seguint la clau Fitzgerald (1954), en què es fixa un ordre gramatical i es fa coincidir cada categoria de paraules amb un color de fons:

PERSONES

Groc

VERBS

Verd

OBJECTES

Taronja

ADJECTIUS

ADVERBIS

Blau

MISCEL·LÀNIA

Blanc

COLORS I FORMES Blanc

LLETRES I NOMBRES Blanc

SOCIAL Rosa

També es poden construir plafons de comunicació seguint altres criteris com, per exemple, els diferents ambients en què viu l'usuari de l'ajuda, però generalment es respecta la codificació per colors esmentada.

Si no es disposa de cap programa específic per a la construcció de plafons de comunicació, es poden aprofitar els recursos que ofereixen els processadors de textos. Certament, en no estar pensats per a aquesta utilitat, és un xic més laboriós, però permeten solucionar un greu problema (la comunicació d'una persona) sense pràcticament cap cost addicional.

Les possibilitats a l'hora de construir plafons de comunicació són infinites, ja que aquest tipus d'ajudes es construeixen específicament per a l'usuari que les ha d'emprar. No n'hi ha dues d'iguals. Poden ser generals (un plafó que permetria la comunicació en diferents ambients), o poden construir-se per a situacions concretes (menjar, joguines i oci, escola, esplai, etc.).

Formes d'indicació

Un dels paràmetres que condiciona més l'organització d'una ajuda a la comunicació és la manera en la qual l'usuari indicarà les diferents icones del plafó. Els usuaris poden assenyalar les icones dels plafons de comunicació de maneres diferents:

Indicació directa	Assenyalar directament un símbol amb qualsevol part del cos o mitjançant una ajuda, com un llum làser o un punter licorni. Qualsevol part del cos és bona per assenyalar: el dit índex, l'artell, la mirada o qualsevol part del cos que pugui ser funcional.
Indicació indirecta	Hi ha persones que no poden indicar directament les icones d'un plafó de comunicació. Aquestes persones fan saber quina és la icona que volen assenyalar a través de mètodes indirectes (també s'anomenen escombrat o escaneig). Cas de no utilitzar cap aparell, caldria que l'interlocutor sa anés assenyalant cada icona fins que arribés a la icona que l'usuari de CAA desitgés; llavors, podria fer un senyal per fer saber que aquella icona representa la idea que vol transmetre.
Indicació codificada	És aquella que aprofita un altre codi per poder indicar la icona que l'usuari de l'ajuda tècnica vol transmetre. Imagineu que l'usuari d'un plafó de comunicació no pot indicar les icones perquè no té l'amplitud necessària de moviment, però presenta precisió en un espai més petit. En tal cas, es podrien numerar les files i les columnes, de manera que l'usuari de l'ajuda tècnica només hagués d'assenyalar els números en un plafó amb els deu números bàsics. Igual que quan cerquem un carrer en un plànol, quan juguem a vaixells... O, per exemple, codificar les diferents files d'una graella amb colors i les columnes amb figures geomètriques. L'usuari podria indicar una icona assenyalant en un petit plafó, per exemple, una rodona i el color blau. Amb aquestes coordenades podríem trobar la icona que representaria la idea que l'usuari de l'ajuda tècnica vol expressar.

La selecció del vocabulari

La selecció del vocabulari a incloure en un plafó de comunicació és el tema més important perquè un plafó sigui realment útil. El vocabulari que consti en un plafó ha de ser aquell que l'usuari necessiti, no el que els professionals creiem que necessita. És un procés llarg que requereix la participació de tantes persones com calgui, coordinades pel logopeda. Des del propi usuari de l'ajuda (quan aquest pot expressar els seus desigs), fins als familiars, personal cuidador, mestres, etc.

Atès que que les necessitats canvien de persona a persona i d'ambient a ambient, una mateixa persona pot disposar d'una ajuda o d'una de principal de la qual se'n derivarien ajudes específiques per a diferents ambients o situacions. Una cosa és clara: no hi ha dues ajudes a la comunicació iguals. Cada ajuda s'ha de fer a mida de l'usuari, en funció de les seves necessitats, dels seus interessos, dels diferents ambients en els quals passa, juga, aprèn, treballa... viu.

Evidentment, dotar a una persona d'una ajuda a la comunicació li ha de permetre demanar més coses que les que pot demanar sense cap ajuda, expressar-se sobre més temes, comentar, explicar experiències passades, preguntar pel futur, etc.

Habitualment, els primers símbols representen objectes (menjar, jocs...) o activitats d'alta preferència de l'usuari. Poc a poc s'hi afegeixen símbols per expressar altres idees, com per exemple comentaris sobre les coses ("m'agrada", "divertit"...) per poder anar cobrint diferents funcions del llenguatge. No s'ha de fer creure a l'usuari d'una ajuda a la comunicació que la comunicació només serveix per demanar coses.

La selecció de tipus de símbols

El sistema de símbols que es triarà per a un usuari està en funció de diferents aspectes: la capacitat cognitiva, l'edat, les capacitats de discriminació visual, les persones amb què s'haurà de comunicar, etc. Un usuari d'una ajuda tècnica pot tenir diferents tipus d'icones en el seu plafó: fotografies de les persones del seu context, dibuixos lineals, icones més abstractes... En general, com més abstractes són les icones, més possibilitats expressives tenen, més possibilitats de combinatòria. En canvi, com més realistes, més detallistes, menys possibilitats simbòliques tenen. Així fins arribar a l'escriptura, que és el sistema més abstracte i versàtil que existeix a nivell gràfic. Si s'aconsegueix que una persona que no es pot expressar oralment utilitzi l'escriptura per vehicular la seva comunicació, s'aconsegueix que arribi a un codi obert, flexible, infinit... Per això cal potenciar l'aprenentatge de la lectoescriptura sempre que sigui possible, iniciant-la tan aviat com sigui possible i no defallint en el propòsit.