Les abelles i les formigues són ximples individualment, però genials col·lectivament. En setze hores, les abelles són capaces d'escollir un lloc per al seu rusc, després d'haver explorat més de trenta opcions. L'ésser humà és un geni individual i es comporta sovint com un veritable imbècil col·lectiu. La seva dimensió social es troba bàsicament atrofiada perquè la seva participació és mínima. Com parlar així de democràcia?

La democràcia es legitima en la llibertat d'expressió, dret que assegura un sistema polític basat en la participació de tots els ciutadans i ciutadanes. Els perills que avorten la participació els trobem:

1. En els mateixos governs, escassament orientats al servei públic, condicionats per les grans corporacions financeres.
2. En els MCM, sempre intermediaris entre els esdeveniments i la ciutadania, entre el poder i la seva ciutadania. Es poden considerar també un altre poder des del qual es construeix una realitat que només serveix als interessos dels grans grups mediàtics.

L'individu queda reduït així a un mínim espai/temps d'expressió (cartes al director, trucada a l'emissora o cadena...). Un individu sense veu ( l'hi han pres els mitjans), sense vot ( l'hi ha pres un sistema falsament representatiu).

D'altra banda, hi ha dos grans problemes que acorralen la llibertat d'expressió: la competència (que busca d'arribar primer a donar la notícia, sempre amb el màxim d'espectacle), i la concentració i els monopolis dels grans grups periodístics i megafinancers (que repeteixen una i mil vegades les mateixes consignes en tots els mitjans, canals, suports i formats).

La democràcia participativa implica fomentar les vies i els mitjans per convertir la ciutadania i els seus grups en agents polítics directes. Això implica:

a) La limitació de la democràcia representativa als seus justs límits perquè no pugui abusar dels mandats populars.

b) L'augment de les condicions d'accessibilitat ciutadana i de les seves esferes d'actuació mitjançant procediments de democràcia semidirecta, amb una base constitucional democràtica.

c) La introducció progressiva de mecanismes de democràcia directa aprofitant els avanços de les tecnologies de la infocomunicació.

A diferència del concepte d'audiència passiva, “suma d'espectadors que engoleixen televisió, ràdio...“, per audiència activa s'entén el conjunt de la ciutadania amb capacitat per consumir de manera crítica una determinada programació. No només amb la possibilitat de triar un programa o un altre, sinó també d'analitzar el que es veu o s'escolta, de dialogar sobre els seus continguts, de reclamar altres tipus d'emissores o canals, de denunciar possibles fraus en la informació... L'espectador o espectadora no és una pàgina en blanc, sinó que mira i escolta amb els seus records, experiències, expectatives, dins un context social, econòmic i cultural, que li permet recrear el que està veient. Perquè existeixi audiència activa cal tenir consciència d'espectador crític, sabent que la unió de molts i l'articulació de plataformes de crítica i proposta és viable i possible.

El consum mediàtic, encara que es faci d'una manera individual, després se socialitza mitjançant el diàleg, el joc, la paròdia, l'acudit, etc. Però aquesta dimensió social del consum es perllonga en els grups: grups d'espectadors i espectadores, associacions, col·lectius, institucions...

Els darrers anys, al nostre país han sorgit una sèrie d'associacions civils que tenen com a objectiu la defensa de l'audiència davant els mitjans i els grups que els controlen. Tot i que no solen tenir molta repercussió mediàtica, fan feines prou interessants per tal de denunciar les pràctiques abusives d'aquests. Un exemple: AUC (Asociación de Usuarios de la Comunicación).

Falta, si més no, que tinguin més suport social per tal que la seva força s'amplifiqui. Grans sectors de l'audiència creuen que no és possible cap defensa davant els mitjans, però alguna de les conquestes d'algunes d'aquestes associacions ho desmenteixen. Seguint en aquesta línia, cal lamentar que a Espanya no existeixi un Consell Superior Audiovisual que reguli i marqui línies de producció audiovisual, i es preocupi de les competències de comunicació audiovisual que té la ciutadania.. No passa el mateix a Catalunya, on ja existeix un consell regulador des de fa una colla d'anys anomenat Consell Audiovisual de Catalunya.

• Busca exemples dins els mitjans i els seus grups de suport, on creguis que hi ha limitacions a la participació democràtica. Pensa i desenvolupa una possible alternativa per frenar aquestes estratègies.

Et posem un exemple: l'escassetat de fonts d'informació sobre un fet concret, que porta tots els mitjans a utilitzar les mateixes imatges i les mateixes dades per generar les seves notícies.

• Consulta el web: Democracia participativa
• Document de consulta: Audiencias activas: Una aproximación empírica en el nuevo sistema televisivo español de Javier Callejo