El concepte d'audiència d'un mitjà és complex. No sols comprèn el nombre de persones que compren un diari o una revista, escolten la ràdio, miren la televisió o visiten pàgines d'Internet. Amb aquesta sola dada s'obté una informació quantitativa poc fiable. Cal saber-ne l'edat, el sexe, el nivell econòmic i cultural, la capacitat de compra i fins i tot les preferències i els gustos. D'aquesta manera es poden enfocar millor les estratègies publicitàries. Així, un cotxe de gamma alta no el publicitaran en un diari que el compri gent de baix poder econòmic. Cal que el missatge arribi als compradors potencials, en les condicions més òptimes de recepció. Els anuncis de joguines que apareixen a la televisió, s'han de col·locar en franges horàries en les quals els interessats veuen la televisió.

Per tal de controlar aquest univers de persones, hi ha diferents empreses que fan estudis de tot tipus. Mesuren dades quantitatives i altres dades rellevants a través de diferents tècniques, que van des de col·locar aparells a les cases fins a fer enquestes personals als ciutadans i ciutadanes.

On aquest concepte és més dinàmic és a la televisió. Però... qui coneix realment el nombre de persones que estan davant el televisor encès, veient un programa? En aquest país només existeix una font que proporciona aquest tipus de dades: Sofres.

Resulta, però, que Sofres és com un gran supermercat que ven les dades obtingudes a les cadenes, i aquestes als anunciants. Després, les mateixes cadenes pregonen les dades que, a força de repeticions i repeticions, es fan cada vegada més certes. En aquest cas les dades d'audiència són diàries, és a dir, cada matí les cadenes de televisió reben els índexs d'audiència del dia anterior. Això fa que es plantegin canvis ràpids per tal de conservar els telespectadors.

En el cas concret de la televisió, les audiències es mesuren quantitativament mitjançant uns aparells anomenats audímetres, que es col·loquen al costat dels televisors. D'aquesta manera es coneix aproximadament quantes persones estan veient un programa. Uns dos mil cinc-cents audímetres cobreixen l'Estat espanyol i emeten en temps real aquestes dades als ordinadors centrals de Sofres, que, al seu torn, les fa arribar, previ pagament, a les cadenes. Així, les cadenes poden oferir una garantia als seus anunciants perquè aquests col·loquin els seus productes davant, al mig, o darrere d'un programa concret. Qui realment decideix el tipus de programa que s'ha d'emetre en una determinada franja horària és, doncs, el mercat. Això passa totalment a les televisions privades i en gran mesura a les públiques, perquè, com se sap, aquestes darreres es financen en gran part amb ingressos provinents de la publicitat.

Certament, les audiències se segmenten. Existeix l'anomenat públic objectiu (target) per a molts programes. Sèries i xous d'impacte per a la família, films per a adults però que veuen infants i joves... El públic objectiu de la programació televisiva és la família.

Les audiències no són passives, tenen capacitat de reconèixer-se com a audiència activa, especialment a partir de l'ús de les tecnologies digitals que permeten la participació i la interactivitat. Tenen, doncs, capacitat de valorar críticament els elements emotius, racionals i contextuals que intervenen en la recepció i valoració dels missatges audiovisuals.