Col·loquialment no solem diferenciar entre els aparells i suports dels mitjans i els propis mitjans. Els aparells i suports no són res més que canals a través dels quals ens arriben els mitjans que els utilitzen.

Quan un d’aquests canals (premsa, revistes, ràdio televisió, cinema, Internet) pren una estructura definida i estable, amb la intenció d’arribar al màxim nombre de persones i amb unes finalitats comunicatives concretes, esdevé realment un mitjà.

Pensem, per exemple, el cas d’un col·lectiu interessat en un tema determinat: el senderisme. Aquest col·lectiu exposa les seves idees i vivències sobre el tema aprofitant canals de comunicació informals (xerrades, escrits, ponències...), i a través de contactes casuals. En el moment que aquest col·lectiu decideix crear una revista, un fanzine sobre senderisme o bé una emissora de ràdio sobre aquest tema, està creant un mitjà de comunicació, i el dota d’una estructura i unes finalitats concretes.

La revista que fan molts centres escolars: és un mitjà de comunicació? Mirem si té les característiques generals pròpies d’un mitjà que hem comentat, tot omplint aquesta taula:

A partir de les respostes donades en aquest exemple, podríem definir què és un mitjà de comunicació?

Provem d’elaborar una definició. Primer individual i després conjunta:

Nivell d’implantació dels diferents mitjans.

Hem parlat d’una revista escolar com a mitjà de comunicació. Però... quina diferència podríem trobar entre aquesta revista i una altra de difusió més àmplia?. Podem veure que les seves estructures són similars (totes dues tenen el seu equip de redacció, el suport tècnic, una finalitat i s’adrecen al seu públic), però les proporcions varien en quantitat i complexitat.

Els grans mitjans de comunicació, tant sigui de premsa, ràdio, televisió..., se’ls considera pel seu grau de penetració en la societat, no només en funció del seu nombre d’espectadors, sinó també per les qualitats d’aquests. Tenim en compte el seu prestigi i el tipus de públic al qual suposadament s’adrecen.